La gent que em coneix sap que m’encanta fer conya i fotre’m-en de tot. Els que no em coneguin ho podran descobrir si llegeixen la meva primera novel·la, Kentucky (Brau Edicions, 2017). Tinc el muscle del sentit de l’humor altament exercitat. Sovint massa negre, a voltes massa crític, no puc evitar utilitzar la ironia, el sarcasme o la broma fàcil mentre analitzo la vida que m’envolta. Sóc guionista de formació i humorista de professió i un ferm representant de la màxima “es pot fer broma de tot”.

Ahir la realitat em va colpejar la boca no una, ni dues, ni tres, ni quatre, ni… Anar seguint la crònica de l’1-O va anar extingint la flama que en moments foscos m’havia il·luminat una mica el rostre. La bombeta de l’eureka es va fondre. Ja no es pot fer broma de tot. Fins ahir em pensava que sí, que efectivament em podria fotre del que em rotés, des de la taula del meu estudi, a cops de teclat, un somriure sorneguer i aquell enginy que creia impecable. Que podia mirar-ho tot des de la distància, reflexionar-hi i trobar la manera de fer-ne conya. Les accions de la Policia Nacional i la Guàrdia Civil van esborrar la meva fisonomia de malparit i van fer que aixequés els dits del teclat. No hi ha cap guionista ni cap humorista que pugui imaginar una situació com la d’ahir.

El que va passar fuig de la coherència de qualsevol guió. De la gracieta de qualsevol comentari. Sembla tant inversemblant que quan vaig descobrir que no es tractava d’una comèdia ni d’un sketch satíric, una esgarrifança em va recórrer tot el cos i va pansir fins la flacciditat el muscle que creia tant vigorós.

S’han carregat l’humor, almenys el meu. Han colpejat a cops de porra la màxima que creia immortal. Fins que l’han mort.

Ja no es pot fer broma de tot. Ja no.